ACTA DE FUNDACIÓ DE LA CIUTAT DE CASTELLÓ

Manuel Carceller Safont

       En l’època ibèrica, en temps de Roma i segles després, durant la dominació musulmana, els nuclis urbans significatius de la Plana sempre estaven situats de forma dispersa, al sud del riu Millars. Borriana i Onda, en la zona més ampla de la comarca, eren les dues poblacions que delimitaven l’eix on confluïen les principals comunicacions que travessaven la Plana. Però amb el projecte de nova societat, que s’impulsa a partir de la conquesta del monarca Jaume I, la lògica geogràfica obeirà a necessitats distintes; i Castelló, una vila de nova planta, construïda en un lloc estratègic i amb un accés directe a les terres altes del Maestrat i de l’Alcalatén esdevé una ciutat clau.

       Després del període de domini sobre les terres de Castelló del comte Nunó Sanç -que va durar fins setembre de 1242-, on per primera vegada en la nostra història medieval tenim documentat un projecte polític de colonització cultural, -substituir la població vassalla de mudéjars per cristians- , el rei va recuperar el senyoriu de Castelló durant uns anys. En agost de 1244, estant a València, Jaume I va permutar amb Pere de Portugal el comtat d’Urgell i el senyoriu de l’anomenat regne de Mallorques, que aquest infant tenia al seu poder, pels castells de Morella, Castelló, Segorbe, Almenara i Morvedre, -l’actual Sagunt-, que d’aquesta manera deixaven de ser viles reials.

      L’infant Pere de Portugal era fill de la princesa Dolça de Barcelona -filla de Ramon Berenguer IV- i del rei Alfons de Portugal. Mantenia per tant un parentesc paral.lel al de Nunó Sanç respecte a Jaume I: tots dos eren oncles del rei. Pere de Portugal era un personatge amb fama d’inquiet i aventurer, que havia arribat a la cort reial en 1228, segons afirma el doctor Josep Sánchez Adell. Influenciat per l’opinió del monarca, l’infant va contraure matrimoni amb la comtessa d’Urgell, que d’aquesta manera li va cedir l’autoritat sobre aquell territori. Per premiar la participació del noble portugués en la conquesta d’Eivissa, en setembre de 1231 Jaume I li va concedir en feu el regne de Mallorca. Però la polèmica administració de l’infant a les Balears, i també les seues maquinacions rebels contra el rei, van decidir a Jaume I a proposar-li l’intercanvi de dominis que hem comentat, de manera que el portugués tan sols conservara les seues possessions a Eivissa.

Sublevació mudéjar

       En el moment de la conquesta, el recent creat regne de València estava poblat per una mar de musulmans. Segurament a Castelló els cristians s’havien limitat a ocupar militarment el castell de la Magdalena, esperant una futura iniciativa de repoblació en massa. En aquest període d’incertesa, a mitjan de 1247 es va produir la sublevació dels sarraïns, capitanejats per al-Azraq, un cabdill amb influència en la zona valenciana més meridional -entre Xàtiva i la frontera de Biar- que havia signat un pacte de vassallatge a Jaume I. Es tractava d’una amenaça per la consolidació de la conquesta, i el rei va decretar dràsticament l’expulsió de tots els musulmans de les terres de reialenc, administrades en nom de la corona.

       Davant la pressió coercitiva el recurs que els quedava als mudéjars era l’emigració i el replegament cap a les zones més rurals i apartades. Especialment, els moros de la Plana es van refugiar en la Serra d’Espadà on es van fortificar i, afavorits per l’infant Pere, van resistir durant dos anys. El mateix Pere de Portugal va alentar aquesta resistència musulmana, perquè considerava que aquest decret d’expulsió de la població agrícola perjudicava els interessos de les seues terres. Jaume I, fent valdre la seua autoritat, i obviant el senyoriu de l’infant, va decidir fer cessions de terres als colons cristians.

       L’infant Pere va buscar una aliança contra el príncep hereu, el futur Pere El Gran, per actuar contra el rei que, com a reacció, va confiscar a mitjans de 1249 els castells que tenia en feu l’infant rebel, - Morella , Segorbe, Morvedre, Almenara i Castelló-, i va convocar una comissió de jutges en les Corts d’Alcanyís, perquè emeteren un veredicte.

      Podem suposar que Jaume I volia llavors allunyar Pere de Portugal de les terres de Castelló i, buscant una solució diplomàtica, va proposar a la seua esposa, Violant d’Hongria, resoldre la disputa. El 24 de febrer de 1249 la reina Violant, -assessorada per l’arquebisbe de Tarragona, el bisbe de València i el lloctinent reial Ximén Pérez d’Artenós- , va dictar un laude arbitral, on dictaminava que l’infant Pere de Portugal percebria un indemnització de 100.000 sous, a canvi d’acceptar la presència d’una guarnició fidel al monarca en els castells de Morvedre, Almenara, Segorbe i Castelló, de què l’infant disposava com a feus, mentres durara la guerra amb al-Azraq. A més havia de respectar com a fet consolidat, el poblament promogut pel rei en tots aquells llocs. Aquest document posava les bases, de fet, del final del senyoriu de l’infant Pere sobre Castelló. És a partir de llavors - tal com ha explicat el professor Sánchez Adell- quan trobem documentada la donació de cases i terres en el pla del futur Castelló.

El trasllat: història i llegenda

       El doctor Sánchez Adell caracteritza aquest corrent repoblador de la Plana com format majoritàriament per catalans, "procedents del Pallars i uns altres llocs del Pirineu", i també per aragonesos. "Entre el 26 de març de 1249 i el 5 de gener de 1250 tenen lloc les donacions, encara que és fàcil concebre que la repoblació va començar amb anterioritat". Va ser llavors quan la guerra contra els mudéjars havia acabat, i el castell de la Magdalena havia quedat reduït a una funció de representació oficial, el moment en què s’establiren trenta colons en l’alqueria de Benarabe, -dels trenta-un que figuraven en el repartiment- , que es van convertir en el nucli originari de la nova vila de castelló. Amb la llicència del trasllat, atorgada el 8 de setembre de 1251, Jaume I no feia més que formalitzar el que era una naixent realitat. Eixe és el fonament històric de la commemoració del 750 aniversari de la fundació de la ciutat que l’Ajuntament de Castelló està preparant.

       El rei autoritzava a Ximén Pérez d’Arenós, lloctinent en el regne de València, per canviar la ubicació de la vila "a qualsevol lloc que us parega dintre del terme del mateix castell de Castelló", concedint franquícies, es a dir llibertats socials, al seus pobladors com l’exempció fiscal, "perpètuament francs i lliures, sense cap cens, tribut, ús, servei i qualsevol altra exacció". Justament eixe any, el 1251, va acabar el plet amb Pere de Portugal i Jaume I va recuperar la possessió dels castells. L’historiador Manuel Betí suposa que Castelló va ser encomanat per un temps a Ximén Pérez d’Arenós, fidel home de confiança del rei.

       Mossén Betí intenta buscar una justificació històrica a l’origen de les festes de la Magdalena. Així quan explica les primeres donacions de cases i terres en el pla castellonenc, promogudes en 1249 per iniciativa de Jaume I, explica: "Això degué de succeir per març. Vet ací el fet el fet originari de la festa de la Magdalena i la seua típica processó". Aquesta justificació no respon als fets històrics però, paradoxalment, la romeria de la Magdalena expressa, amb una fidelitat sorprenent, l’essència de la realitat històrica, el reencontre col.lectiu d’una ciutat amb els seus orígens.